Category Archives: Sin categoría

Ja hem fet el cim. Episodis històrics de l’excursionisme català.

En el post anterior, hem vist els excursionistes dirigir-se al gorg Negre de Nohedes. Jaume Massó conduïa el grup, perquè ja coneixia el lloc.

Sabem que una vegada “sol, vaig anar a raure a la barraca del pastor d’Evol“. Allà li varen explicar una llegenda que parlava d’una mena d’amor impossible entre dos amants, les famílies dels quals estaven barallades des d’antic. Era allà pel temps de Jaume I i el cavaller Jausbert de Paracolls ha fugit a les muntanyes amb la seva estimada Gueralda d’Èvol.

Es pensa que allà no els trobaran, però el primer problema apareix amb una fada que viu dins dels estanys, que s’enamora del jove i el vol fer perdre. Potser per aquest motiu, els seus perseguidors els acaben trobant. Es produeix un dol en què, actuant immoralment, el jove és ferit pel pare de la noia. Després el penja d’una alta roca, tallada a pic sobre el llac, perquè acabi els seus dies.

Diu Massó que la llegenda li va explicar un pastor que, a més a més, li va mostrar “una roca en la qual se deia que’l senyor d’Evol hi havia fet penjar an el jove senyor de Paracolls, raptor de sa filla“. El problema és que ni el mateix Massó aconseguiria trobar ningú més que li expliqués la mateixa llegenda…

No sé si se li va aparèixer la fada, en el transcurs d’aquella excursió en solitari. El cert és que la llegenda el va inspirar fins al punt d’escriure la lletra d’una famosa òpera que porta per títol justament “La fada”. I ah que no sabeu de qui era la música?

Seria del mestre Morera o del mestre Granados?, els seus companys d’excursió uns anys més tard.

Sí, seria Enric Morera, l’autor de la música.

L’òpera es va donar per acabada l’any 1895, i pel novembre de 1896 se’n va presentar-se en una audició privada al Cau Ferrat de Sitges. Santiago Rusiñol en va pintar els decorats i Miquel Utrillo va ser l’autor del cartell de l’estrena.

L’estrena en gran va tenir lloc al Teatre Prado de Sitges l’any 1897.

En el pròleg del llibret, Massó confessa, dirigint-se al mestre Morera:

¿Te’n recordes quan hi vàrem anar plegats, a l’estany Negre d’Evol, acompanyats d’altres bons amics, enmig de quines delícies, sota quins arbres més corpulents i cantaires, asseguts damunt de quin prat més florit, et vaig llegir i entregar lo que ara et trameto imprès?

Enric Morera

Pompeu Fabra, com ja sabem, hi va participar com un excursionista més. Però uns anys més tard seria ell qui conduiria els excursionistes cap als gorgs de Nohedes.

L’any 1896 Jaume Massó i Torrents (1863-1943) publicava els seus Croquis pirinencs, una obra reeditada en diverses ocasions.

En una de les seves narracions, la que porta per títol “La nit al ras”, ens explica el bivac improvisat que ell i quatre companys d’excursió varen haver de fer mentre s’apropaven a l’estany Negre d’Evol, a la serra de Madres. Era l’any 1891.

Fa quinze hores de caminen, després d’haver sortit de Núria (on només havien pogut arribar caminant). Hi han baixat per les gorgues de Carançà fins als banys de Toès.

Però se’ls està fent tard i per això busquen una balma on resguardar-se fins que, ja negra nit, decideixen aturar-se i bivaquejar en una plaça carbonera. “El griso de la nit és fred i tallant“, diu (quant temps que no sentia aquesta paraula!).

Per resguardar-se, amb els bastons i les mantes que porten improvisen una tenda de campanya per resguardar-se mig cos. La resta s’escalfarà amb un bon foc.

Massó s’endormisca, però al cap de poc es desperta i comença a pensar, mentre es mira la lluna. I recorda. Recorda “Quantes voltes t’he vist en aquestes muntanyes, ajagut damunt l’herba, des de la porta d’una cabana, des de  la finestra d’una casa de pagès o pujant a un cim per aconseguir-hi la sortida del sol!“.

És llavors que li plau recordar les seves anades pel Pirineu, i que se sent orgullós “d’haver fet llargues marxes, d’haver aguantat mullenes de nevades i tempestats, d’haver-me enfonsat en les neus, d’haver-me perdut entre la boira, d’haver-me abocat en els cingles i avencs, i sobretot d’haver aconseguit tantes vegades el despertament del dia des de la miranda incomparable d’un cim“.

I tot això, per què?, es demana. Per quin motiu hi anem, a les muntanyes. Per esport, potser?

No: hi anem, diu Massó, per la vaga il·lusió de contribuir a refer un poble: el nostre.

“Ara mateix som cinc sorpresos per la nit enmig de la solitud de les afraus pirinenques, i a tots cinc un ideal artístic i patriòtic ens hi duu. Anem a sorprendre la llegenda viva, a cercar inspiració en els estanys poblats de fades  i en els boscos d’encantats brancatges i en els cims nusos i virginals, de front massa alt perquè la vida vegetal hi arreli”.

I enmig del seu pensament s’imagina com un escamot militar: “Els bastons se’m tornen fusells, i el nostre petit campament s’engrandeix i és l’avançada d’un gran exèrcit parant de nit per seguir a la matinada la reconquesta del propi territori!”

El Gorg Negre en una foto de Camil José (1973). AFCEC

Deixem-los dormir encara una estona més, si poden. Demà caldrà que matinin per arribar a  la seva destinació, on en Massó té previst… mirar de convèncer-los de fer-ne una de grossa i encantadora…

Però a qui tocarà la sort?

Serà en Joaquim Casas-Carbó? O potser l’Enric Granados? O tal vegada l’altre Enric, el mestre Enric Morera?

O potser serà el jove Pompeu Fabra, que llavors només té 23 anys?

(seguirà)

El dia 20, a les 19:30, presentem:

Molins del Collsacabra. Història i inventari recull i inventaria una setantena d’estructures dedicades a l’aprofitament de l’energia hidràulica, com són especialment els molins, per a diferents activitats (molta de cereals, esmolat d’eines, preparació de teixits de llana o pell, etc.), fixant-se en el territori del Collsacabra. Per això, aquest treball posa sobre la taula la gran presència que els molins van tenir en el passat a les rieres d’aquest territori, i incideix en les restes arqueològiques que han deixat. Juntament amb el treball de camp, hi apareix una gran quantitat de documentació escrita des del segle xiv fins al xviii referent als molins i a l’ús de l’energia hidràulica. Es tracta, ben segur, d’una obra de referència en l’estudi d’aquests temes en les properes dècades.

La publicació d’aquest llibre inèdit al cap d’un segle significa el reconeixement d’un servidor públic, però també un nou homenatge a l’etapa clau de la Mancomunitat de Catalunya, en què la Diputació de Barcelona va tenir un paper decisiu.

Diumenge 5 de novembre de 2017, a Vic, presentació de la guia del Collsacabra…