Rere les passes d’un tal Fabra, Pompeu Fabra

L’any 1896 Jaume Massó i Torrents (1863-1943) publicava els seus Croquis pirinencs, una obra reeditada en diverses ocasions.

En una de les seves narracions, la que porta per títol “La nit al ras”, ens explica el bivac improvisat que ell i quatre companys d’excursió varen haver de fer mentre s’apropaven a l’estany Negre d’Evol, a la serra de Madres. Era l’any 1891.

Fa quinze hores de caminen, després d’haver sortit de Núria (on només havien pogut arribar caminant). Hi han baixat per les gorgues de Carançà fins als banys de Toès.

Però se’ls està fent tard i per això busquen una balma on resguardar-se fins que, ja negra nit, decideixen aturar-se i bivaquejar en una plaça carbonera. “El griso de la nit és fred i tallant“, diu (quant temps que no sentia aquesta paraula!).

Per resguardar-se, amb els bastons i les mantes que porten improvisen una tenda de campanya per resguardar-se mig cos. La resta s’escalfarà amb un bon foc.

Massó s’endormisca, però al cap de poc es desperta i comença a pensar, mentre es mira la lluna. I recorda. Recorda “Quantes voltes t’he vist en aquestes muntanyes, ajagut damunt l’herba, des de la porta d’una cabana, des de  la finestra d’una casa de pagès o pujant a un cim per aconseguir-hi la sortida del sol!“.

És llavors que li plau recordar les seves anades pel Pirineu, i que se sent orgullós “d’haver fet llargues marxes, d’haver aguantat mullenes de nevades i tempestats, d’haver-me enfonsat en les neus, d’haver-me perdut entre la boira, d’haver-me abocat en els cingles i avencs, i sobretot d’haver aconseguit tantes vegades el despertament del dia des de la miranda incomparable d’un cim“.

I tot això, per què?, es demana. Per quin motiu hi anem, a les muntanyes. Per esport, potser?

No: hi anem, diu Massó, per la vaga il·lusió de contribuir a refer un poble: el nostre.

Ara mateix som cinc sorpresos per la nit enmig de la solitud de les afraus pirinenques, i a tots cinc un ideal artístic i patriòtic ens hi duu. Anem a sorprendre la llegenda viva, a cercar inspiració en els estanys poblats de fades  i en els boscos d’encantats brancatges i en els cims nusos i virginals, de front massa alt perquè la vida vegetal hi arreli”.

I enmig del seu pensament s’imagina com un escamot militar: “Els bastons se’m tornen fusells, i el nostre petit campament s’engrandeix i és l’avançada d’un gran exèrcit parant de nit per seguir a la matinada la reconquesta del propi territori!”

El Gorg Negre en una foto de Camil José (1973). AFCEC

Deixem-los dormir encara una estona més, si poden. Demà caldrà que matinin per arribar a  la seva destinació, on en Massó té previst… mirar de convèncer-los de fer-ne una de grossa i encantadora…

Però a qui tocarà la sort?

Serà en Joaquim Casas-Carbó? O potser l’Enric Granados? O tal vegada l’altre Enric, el mestre Enric Morera?

O potser serà el jove Pompeu Fabra, que llavors només té 23 anys?

(seguirà)

 

Anuncis

3 comentaris

Filed under Sin categoría

3 responses to “Rere les passes d’un tal Fabra, Pompeu Fabra

  1. Joan Escalé i Bosch

    Molt interessant Francesc.

    M'agrada

  2. Ernest Nicolàs

    Estimat professor, com no pot ser d’un altre manera, moltes gràcies per la teva tasca d’escriptor, aventurer i professor. Una forta abraçada i per molts més. Salut

    Liked by 1 person

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s