El primer ciclisme a Catalunya

En aquest llibre es veu com els anys anaven passant i com la bicicleta anava conquerint la ciutat. Havia estat un inici tímid, però amb el pas del temps i la seva motorització, les bicicletes s’havien de convertir en un dels mitjans que permetien l’exercici d’un dels drets que avui dia ens sembla bàsic: el de la lliure circulació. Aconseguir el llibre.

La bicicleta va vincular-se al desenvolupament del turisme i va contribuir d’aquesta manera a donar-nos una visió més propera del món. Invent dels sectors més ben assentats de l’estructura social, de seguida les bicicletes es varen popularitzar i dins del món ciclista aparegueren, com a mínim, dues tendències. D’una banda la sortida amb bicicleta com a pràctica esportiva, que va ser una de les primeres que va poder professionalitzar-se al nostre país. De l’altra, el seu servei a les idees excursionistes, moviment social amb el qual moltes vegades va coincidir.
De tota manera, la bicicleta tenia un vessant industrial que va convertir-la en un mercat prou important i lucratiu a casa nostra. Segurament aquesta és la clau de la professionalització d’alguns dels seus practicants esportius. Durant alguns anys, les ciutats varen canviar d’aparença, però també varen veure com els sorgia una nova indústria que amb el pas del temps va donar lloc al món del motor i del ciclomotor.


Mentrestant, en una ciutat encara no avesada al moviment continu, les bicicletes es varen convertir en una nosa i un perill, possiblement per la poca consciència de les persones que les pilotaven i ben segur per la seva inexperiència inicial.
De tota manera, les classes més populars sembla que no varen acabar de veure clara aquesta nova pràctica i això es va manifestar en diversos atemptats, entre els quals trobem l’apedregament sistemàtic dels primers ciclistes. Per això, al costat de l’eufòria inicial per les noves pràctiques es va produir un moviment callat de protesta.
De tota manera, les persones que practicaven el ciclisme –en general, homes, però també algunes dones, sobretot en els primers moments− varen organitzar diversos actes, fins i tot manifestacions per fer valer els seus drets. Exigien que l’estat els donés alguna cosa a canvi de pagar nous impostos sobre les seves màquines. Tot plegat va conduir a no poques jugades de picaresca.
Però el ciclisme va tenir també una dimensió política i cultural, que l’acosta en certa manera al que estava passant en aquells mateixos anys dins del món excursionista. I, esportivament, el ciclisme, que s’havia professionalitzat ben ràpidament, es trobarà amb el contrasentit d’haver de potenciar les pràctiques amateurs, per poder d’aquesta manera participar en els jocs olímpics. Però si la bicicleta no permetia que els corredors i corredores s’hi guanyessin la vida, era clar que seria molt difícil trobar persones disposades a defensar els colors del nostre país en el concert esportiu internacional.
D’aquí el retard a participar al Tour de France, un esdeveniment massiu que es va consolidar en aquells moments, i en altres campionats internacionals. Per altra banda, la federació viurà en un context d’estires i arronses entre els diferents territoris que formen el nostre país, i patirà de manera molt important les crisis socials i polítiques que varen afectar-lo. El seu intent de controlar els reglaments de curses, d’evitar que se’n fes servir qualsevol altre i de convertir-se en la representant del ciclisme espanyol a nivell internacional, afegirà noves tensions a un fet ja de per si complicat. Tot i això, es va poder tirar endavant la Volta a Catalunya o la Festa del Pedal, autèntiques manifestacions d’una indústria, però també d’un moviment social que va tenir un gran pes al nostre país, tot i que sovint ho hem oblidat.
Desgraciadament, no tothom ha entès la importància d’aquest passat…

Aconseguir el llibre

2 comentaris

Filed under Aventura literària, Novetats!

Explotació de glaç i neu a l’època moderna: el cas del Moianès-Montseny

Aquest article explora el naixement de la indústria del glaç al triangle comprès entre el Montseny, el Moianès i la Plana de Vic, especialment durant el segle XVII. És el resultat d’una recerca en els arxius notarials de les ciutats de Vic i Moià, a més dels documents eclesiàstics produïts quan els rectors de les parròquies de la zona estudiada exercien les seves funcions notarials.
S’hi analitza el naixement d’aquest nou mercat, fent especial èmfasi en aquelles relacions noves que havien de permetre modificar l’estructura tradicional del camp català. També s’inclou un apartat dedicat a parlar dels conflictes apareguts per la gestió d’una mercaderia –la neu o el glaç– que, en aquell moment, va ser definit i tractat com un producte de primera necessitat.

2 comentaris

Filed under Aventura literària, Patrimoni existencial

Ja hem fet el cim – Presentació

Maquetación 1

Deixa un comentari

8 Abril 2019 · 12:00

Notícia a El 9 Nou

el_9

Deixa un comentari

1 Abril 2019 · 15:07

Presentació Abarracats

1 comentari

28 Març 2019 · 11:35

Ja hem fet el cim!

Ja hem fet el cim. Episodis històrics de l’excursionisme català.

Deixa un comentari

Filed under Sin categoría

La Fada d’en Massó i en Morera

En el post anterior, hem vist els excursionistes dirigir-se al gorg Negre de Nohedes. Jaume Massó conduïa el grup, perquè ja coneixia el lloc.

Sabem que una vegada “sol, vaig anar a raure a la barraca del pastor d’Evol“. Allà li varen explicar una llegenda que parlava d’una mena d’amor impossible entre dos amants, les famílies dels quals estaven barallades des d’antic. Era allà pel temps de Jaume I i el cavaller Jausbert de Paracolls ha fugit a les muntanyes amb la seva estimada Gueralda d’Èvol.

Es pensa que allà no els trobaran, però el primer problema apareix amb una fada que viu dins dels estanys, que s’enamora del jove i el vol fer perdre. Potser per aquest motiu, els seus perseguidors els acaben trobant. Es produeix un dol en què, actuant immoralment, el jove és ferit pel pare de la noia. Després el penja d’una alta roca, tallada a pic sobre el llac, perquè acabi els seus dies.

Diu Massó que la llegenda li va explicar un pastor que, a més a més, li va mostrar “una roca en la qual se deia que’l senyor d’Evol hi havia fet penjar an el jove senyor de Paracolls, raptor de sa filla“. El problema és que ni el mateix Massó aconseguiria trobar ningú més que li expliqués la mateixa llegenda…

No sé si se li va aparèixer la fada, en el transcurs d’aquella excursió en solitari. El cert és que la llegenda el va inspirar fins al punt d’escriure la lletra d’una famosa òpera que porta per títol justament “La fada”. I ah que no sabeu de qui era la música?

Seria del mestre Morera o del mestre Granados?, els seus companys d’excursió uns anys més tard.

Sí, seria Enric Morera, l’autor de la música.

L’òpera es va donar per acabada l’any 1895, i pel novembre de 1896 se’n va presentar-se en una audició privada al Cau Ferrat de Sitges. Santiago Rusiñol en va pintar els decorats i Miquel Utrillo va ser l’autor del cartell de l’estrena.

L’estrena en gran va tenir lloc al Teatre Prado de Sitges l’any 1897.

En el pròleg del llibret, Massó confessa, dirigint-se al mestre Morera:

¿Te’n recordes quan hi vàrem anar plegats, a l’estany Negre d’Evol, acompanyats d’altres bons amics, enmig de quines delícies, sota quins arbres més corpulents i cantaires, asseguts damunt de quin prat més florit, et vaig llegir i entregar lo que ara et trameto imprès?

Enric Morera

Pompeu Fabra, com ja sabem, hi va participar com un excursionista més. Però uns anys més tard seria ell qui conduiria els excursionistes cap als gorgs de Nohedes.

 

 

 

Deixa un comentari

Filed under Sin categoría

Rere les passes d’un tal Fabra, Pompeu Fabra

L’any 1896 Jaume Massó i Torrents (1863-1943) publicava els seus Croquis pirinencs, una obra reeditada en diverses ocasions.

En una de les seves narracions, la que porta per títol “La nit al ras”, ens explica el bivac improvisat que ell i quatre companys d’excursió varen haver de fer mentre s’apropaven a l’estany Negre d’Evol, a la serra de Madres. Era l’any 1891.

Fa quinze hores de caminen, després d’haver sortit de Núria (on només havien pogut arribar caminant). Hi han baixat per les gorgues de Carançà fins als banys de Toès.

Però se’ls està fent tard i per això busquen una balma on resguardar-se fins que, ja negra nit, decideixen aturar-se i bivaquejar en una plaça carbonera. “El griso de la nit és fred i tallant“, diu (quant temps que no sentia aquesta paraula!).

Per resguardar-se, amb els bastons i les mantes que porten improvisen una tenda de campanya per resguardar-se mig cos. La resta s’escalfarà amb un bon foc.

Massó s’endormisca, però al cap de poc es desperta i comença a pensar, mentre es mira la lluna. I recorda. Recorda “Quantes voltes t’he vist en aquestes muntanyes, ajagut damunt l’herba, des de la porta d’una cabana, des de  la finestra d’una casa de pagès o pujant a un cim per aconseguir-hi la sortida del sol!“.

És llavors que li plau recordar les seves anades pel Pirineu, i que se sent orgullós “d’haver fet llargues marxes, d’haver aguantat mullenes de nevades i tempestats, d’haver-me enfonsat en les neus, d’haver-me perdut entre la boira, d’haver-me abocat en els cingles i avencs, i sobretot d’haver aconseguit tantes vegades el despertament del dia des de la miranda incomparable d’un cim“.

I tot això, per què?, es demana. Per quin motiu hi anem, a les muntanyes. Per esport, potser?

No: hi anem, diu Massó, per la vaga il·lusió de contribuir a refer un poble: el nostre.

Ara mateix som cinc sorpresos per la nit enmig de la solitud de les afraus pirinenques, i a tots cinc un ideal artístic i patriòtic ens hi duu. Anem a sorprendre la llegenda viva, a cercar inspiració en els estanys poblats de fades  i en els boscos d’encantats brancatges i en els cims nusos i virginals, de front massa alt perquè la vida vegetal hi arreli”.

I enmig del seu pensament s’imagina com un escamot militar: “Els bastons se’m tornen fusells, i el nostre petit campament s’engrandeix i és l’avançada d’un gran exèrcit parant de nit per seguir a la matinada la reconquesta del propi territori!”

El Gorg Negre en una foto de Camil José (1973). AFCEC

Deixem-los dormir encara una estona més, si poden. Demà caldrà que matinin per arribar a  la seva destinació, on en Massó té previst… mirar de convèncer-los de fer-ne una de grossa i encantadora…

Però a qui tocarà la sort?

Serà en Joaquim Casas-Carbó? O potser l’Enric Granados? O tal vegada l’altre Enric, el mestre Enric Morera?

O potser serà el jove Pompeu Fabra, que llavors només té 23 anys?

(seguirà)

 

3 comentaris

Filed under Sin categoría

Presentació a Rupit

El dia 20, a les 19:30, presentem:

Imagen

Deixa un comentari

Filed under Sin categoría

Molins del Collsacabra

ImagenMolins del Collsacabra. Història i inventari recull i inventaria una setantena d’estructures dedicades a l’aprofitament de l’energia hidràulica, com són especialment els molins, per a diferents activitats (molta de cereals, esmolat d’eines, preparació de teixits de llana o pell, etc.), fixant-se en el territori del Collsacabra. Per això, aquest treball posa sobre la taula la gran presència que els molins van tenir en el passat a les rieres d’aquest territori, i incideix en les restes arqueològiques que han deixat. Juntament amb el treball de camp, hi apareix una gran quantitat de documentació escrita des del segle xiv fins al xviii referent als molins i a l’ús de l’energia hidràulica. Es tracta, ben segur, d’una obra de referència en l’estudi d’aquests temes en les properes dècades.

1 comentari

Filed under Sin categoría